El municipi
Al peu de la muntanya de Montserrat i a tan sols 40 quilòmetres de Barcelona, trobem el municipi del Bruc. El terme municipal comprèn 47 km2, essent un dels nuclis més extensos de la comarca de l’Anoia.
Formen els límits de llevant els pics montserratins de les Agulles, els Frares Encantats, els Ecos i el Tambor, que sobrepassen alguns els 1.000m i culminen a la Miranda de Sant Jeroni amb 1.236m. L’abundància de l’arbust Erica arborea (bruc) es troba en l’arrel etimològica de la població.
Gran part del municipi és cobert per terreny forestal, amb boscos de pins, roures i alzines, però hi ha també avellaners i ametllers.
El municipi del Bruc està repartit en cinc sectors: el Bruc, Sant Pau de la Guàrdia i les urbanitzacions Montserrat Parc, el Bruc Residencial i Mas Grau.
El Parc Natural de la Muntanya de Montserrat és un dels principals pols d’atracció paisagístics. El nomenament de la zona de Montserrat com a Geoparc Mundial UNESCO de la Catalunya Central i l’accés al parc a través de Can Maçana ha permès revitalitzar el poble. Aquest distintiu de prestigi i excel·lència ajuda, en part, a posar en valor el patrimoni propi cultural i històric del Bruc.
Una mica d’història
Prehistòria
Del període neolític (-3500 / -2500.) hi ha constància de la presència de l’home en el territori a partir de diversos sepulcres de fossa. A l’entorn de la masia de Can Vallès es van excavar una necròpolis on es localitzaren dues sepultures que contenien l’esquelet amb el seu aixovar funerari.
De l’edat del Bronze n’ha pervingut el megàlit de la Diablera (-1800 / – 650) situat al mig del torrent del mateix nom al camí que va del Bruc al collet de Guirló. Joan Maria Casas de Müller va excavar, l’any 1924, la cova Tapada situada a peu del megàlit utilitzada com a lloc d’enterrament col·lectiu. En el mateix sector del terme i a prop de l’església de Sant Pau Vell es coneix l’existència de la petja de l’home en el període del Bronze Final al del Ferro i Ibèric (-1200/-50).
Edat antiga
En el sector anomenat el Pedregós s’ha constatat la presència de població en època romana a partir del coneixement d’una necròpolis formada per set sepulcres de l’època del Baix Imperi (284-476).
Edat mitjana
D’èpoques més tardanes es coneix la presència musulmana d’un lloc d’enterrament col·lectiu al sector del terme tocant a Marganell, al serrat de les Cametes.
A principis del segle X, la repoblació cristiana arribà a la zona de la muntanya de Montserrat amb l’ocupació de terres, construcció de castells, masies i esglésies. Bona part d’aquest territori va quedar sota el domini del castell de la Guàrdia o de Bonifaci. La seva influència comprenia els actuals termes del Bruc i de Collbató i el seu territori s’estenia pel comtat de Barcelona. Situat a ponent del coll de Can Maçana, formava part dels cinc castells que defensaven la frontera amb els sarraïns a la zona de Montserrat (junt als de Collbató, Otger, Marro i Montserrat).
El castell de la Guàrdia és ja esmentat el 937 i els primers senyors coneguts són els vescomtes de Barcelona. El lloc del Brugo es cita ja el 973 situat dins el castell de la Guàrdia. El 999, Udalard, fill del vescomte Guitard i la seva muller Riquilda van fer una donació de terres del castell a la casa de Sant Miquel de Montserrat.
El 1155, el vescomte Berenguer Reverter i la seva muller Ermessenda van fer una donació al monestir de Sant Cugat del Vallès que comprenia l’alou de Vilaclara i l’església de Sant Miquel, tot en el terme de la parròquia del Bruc. A partir del 1159, els vescomtes de Barcelona s’anomenaren també de la Guàrdia.
L’any 1221 es documenta el castell del Bruc format a partir d’un desmembrament del castell de la Guàrdia. D’aquest fet es té coneixement a partir de la donació que Guillem de la Guàrdia fa al monestir de Santa Maria de Montserrat del lloc de Vilaclara situat al terme del castell del Bruc. El terme del castell es corresponia amb el de la parròquia, situada a la part sud del terme, quedant-hi inclosa la sufragània de Vilaclara (Can Guixà).
Els vescomtes de Barcelona continuaren posseint el castell fins a l’extinció del llinatge a inicis del segle XIII. Els Guàrdia acabaren heretant els drets del castell. A partir de la meitat del segle XIV, els priors i abats montserratins iniciaren la política d’adquirir els castells que envoltaven la muntanya.
L’any 1370 el castell de la Guàrdia i la parròquia del Bruc van ser venuts pel rei Pere el Cerimoniós al prior Jaume. A partir d’aquest moment, els priors i abats en van ser els senyors jurisdiccionals i els termes del Bruc i de la Guàrdia van restar sota el sistema senyorial del monestir fins a la seva desaparició a la primera meitat del segle XIX.
El poble del Bruc es va desenvolupar a redós de l’església de Santa Maria. Per aquest sector passava el camí medieval que comunicava Barcelona amb la Guàrdia, Calaf i Montserrat. El recorregut del camí seguia per l’actual carrer de la Parròquia i s’enfilava cap al carrer del Bruc de Dalt per continuar cap al nucli de la Guàrdia.
Durant l’època medieval el poblament del Bruc es concentrava principalment en aquestes dues zones: en la de Vilaclara, a l’entorn de la capella de Sant Miquel, i en un poblament disseminat de masies, la major part situades entre la muntanya i la resta del municipi. A la Guàrdia hi havia un nucli de poblament al costat de la capella de Sant Abundi al lloc del mas Elías i masies disseminades en tot el sector nord-oest del terme.
Edat moderna
Al segle XVIII hi va haver un augment demogràfic causat per unes millors condicions higièniques, millor alimentació i també per l’arribada de camperols procedents de les comarques del Bages, l’Anoia, del Baix Llobregat i del Rosselló. El 1717 s’incorpora la Guàrdia del Bruc (abans la Guàrdia de Montserrat), i el 1857, Sant Pau de la Guàrdia.
El redreçament demogràfic i la construcció de la variant del camí ral pel coll del Bruc van comportar un augment del nombre de masies i canvis en l’estructura urbana del municipi. Durant el darrer terç del segle XVIII es va urbanitzar la zona compresa entre la plaça i l’església amb nous habitatges construïts en terres dels masos medievals. El nucli del Bruc de Dalt es va anar configurant al llarg del camí ral, allà on era anomenat Els Hostalets a causa de la presència de cases de posada. També es va consolidar el nucli del Bruc de Baix a l’altre extrem del camí ral. Aquest creixement va estar configurat urbanísticament al llarg de la nova carretera que va ser esplanada al darrer terç del segle XVIII, nova via entre Martorell i Igualada, alternativa del camí ral que passava pel congost de Capellades.
La Guerra del Francès
El nucli del Bruc del Mig va ser el darrer que es va anar configurant ja a inicis del segle XIX al temps que es consolidava la definitiva carretera entre els anys 1802 i 1805. No figurà en els mapes fins ben entrat el segle XIX, però ja va ser utilitzada pels invasors francesos l’any 1808.
Un dels fets històrics més coneguts són les batalles del 6 i el 14 de juny del 1808 de la Guerra de Francès esdevingudes a l’entorn del coll de Can Maçana, punt de comunicacions obligat en el desplaçament de les tropes franceses. Les característiques del terreny, molt adequat per a parar emboscades, la concentració de sometents procedents de diverses poblacions i l’emboscada ben calculada pels militars professionals de les tropes suïsses del Regiment de Ludvig Wimpffen, un regiment de guàrdies valons i soldats regulars fugitius de la Barcelona ocupada pels francesos, van fer possible vèncer l’exèrcit francès en la primera batalla del 6 de juny. El general Schwartz es va veure obligat a retirar-se. Segons la historiografia tradicional, els atacants s’haurien beneficiat del ressò dels tocs del tambor d’un timbaler que acompanyava la milícia de Santpedor, fent creure als francesos que s’acostava una gran formació militar, explicació que va fer néixer la llegenda del Timbaler del Bruc.
La segona batalla, del 14 de juny, va ser militarment més important i els sometents hi van fer un paper més aviat secundari. Les forces militars contràries a Napoleó eren, com a la primera, també inferiors als enemics, ara comandats pel general Chabran, que tornaren a ser derrotats. A la batalla hi participaren els sometents de diverses poblacions, principalment d’Igualada i de Manresa i de les seves demarcacions, i els terços de miquelets de Cervera i de Lleida i un destacament de soldats i artillers de la guarnició de Barcelona. Caps destacats dels sometents van ser Ramon Montaña, de Manresa, i Antoni Franch, d’Igualada.
Edat Contemporània
Can Maçana i el seu entorn van ser també un punt clau en el decurs de les guerres carlines del segle XIX, i la casa i els turons van ser fortificats.
El segle XX es va iniciar amb un gran esdeveniment a la població la commemoració, l’any 1908, de les Festes del Centenari de les Batalles amb la presència de personatges polítics, intel·lectuals i militars de l’època. El Bruc va començar a ser un lloc valorat per a l’estiueig, del que n’han pervingut els edificis modernistes.
Arran de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929, la indústria de les bòbiles del Bruc, i en concret la bòbila Elías, va ser una de les indústries capdavanteres del municipi.
A partir de la dècada del 1950 s’agreujà la davallada de la població a causa d’una despoblació continuada del camp.
A partir dels anys 80 amb el restabliment de la democràcia, el municipi va millorar gràcies a la creació d’infraestructures, de la redacció de la normativa urbanística i de noves instal·lacions culturals, esportives i educatives.
Arrel del greu incendi de l’any 1986, la muntanya de Montserrat es va declarar Parc Natural, que a partir de l’aprovació del Decret 59/1987 de 29 de gener, ha suposat un important element de conservació del territori.